La nostra història

UN AMOR DE FAMILIA

Fa qui sap quants anys en el segle XVI  en  la ciutat de Ilerda  es trobava un palau molt popular per la seva riquesa i per les immenses terres, hi vivien una família de comtes molt importants per aquella ciutat. El comte Raimon Saldenia II estava casat amb la comtessa  Francesca Maldini IV aquests dos tenien una filla duquessa que es deia Celia Saldenia I. Era l’única filla que tenien perquè la comtessa no podia tindre  fills per un problema que va tenir de petita.  Quan el comte Raimon i Francesca es van casa , desitjaven  molt tindre una filla formar una família i deixar-li tota la seva herència, però ells ja sabien que no podrien tindre cap fil llavors al comte se li va vindre al cap anar al convent a parlar amb una abadessa a veure si els podia ajudar. Allí van trobar una abadessa que es deia Esther Trepat li van explicar el seu problema i Esther li va comentar que just feia dos dies va vindre una pobre mercadera a deixar-li una nena perquè no podria mantenir-la i pensava que a la casa de Deu estaria  molt millor. Li van dir que amb ells estarien millor per tota la fortuna que tenien  i els comtes es van posar molt contents perquè ho desitjaven feia uns quants mesos ,van jurar cuidar-la com si fos d’ells i posar-li el nom de Celia. Així van anar passant els anys  fins que Celia ja tenia 17 anys.

Un dia els comtes tenien que  viatjar a Barcelona amb un soci molt important per fer uns negocis de les seves terres, Raimon no volia deixar a la seva filla sola perquè la tenia molt mimada i el seu soci Alem li va proposar que el seu fill Leandre Alem  que era cavaller podria cuidar-la bastat bé mentre ells viatjaven, Raimon va acceptar la proposta advertint a Leandre que en aquells 20 dies que ells no podrien estar la cuidés, complagui i sobretot que no la deixes sola molt temps.

Celia era la primera vegada que estava tant temps sola sense els seus pares i li venia molt bé per fer el que ella volgués, el primer dia que va veure Celia al cavaller li va agradar molt els seu físic ja que era un home jove, fort, atractiu i molt ben conservat. Leandre es va quedar sense paraules al veure a Celia va pensar que era la noia més bonica que mai havia vist. Aquell dia  estaven molt tímids i gairebé no parlaven ja que tots dos sabien que s’agradaven mútuament, el segon ja intercanviaven algunes que altres paraules però no moltes, al cap de dos dies ja parlaven com si es coneguessin de tota la vida cosa que era normal perquè des de que s’aixecaven fins que s’anaven a dormir estaven junts esmorzaven junts, dinaven junts i anaven a tots els llocs junts mentre feien això hi havia una artesana anomenada Nuria Solè que treballava en les seves terres però sempre els estava vigilant ja que li deia a Celia que s’emblaven parella. Ells s’avergonyien quan li deien coses d’aquest tipus.

 Una tarda Celia li proposa a Leandre conèixer unes terres més llunyanes del seu pare ell accepta sense cap inconvenient ja que ell aprofitaria per confessar-li que li agradava moltíssim. Nuria posa l’orella en la conversació i decideix seguir-los. Mentre el camí de sobte  a Leandre   li va entrar molta gana i van parar davant d’un llac amb una cascada bastant alta, amb molts arbres, flors i animalets. Celia va treure un cistell amb dos plats de gall d’indi, llesques de pa i una bota de vi però li va apetir peix, llavors Leandre es va apropar al llac i va pescar dos peixets per impressionar-la. Al acabar de menjar es van quedar asseguts contemplant el paisatge, Leandre volia dir-li tot allò  que el seu cor sentia quan estava amb Celia però no sabia com començar, Celia també li volia dir que era el primer home que s’havia enamorat. Leandre li va mirar fixament als ulls i li va dir: -Celia et vull dir algo... la primera vegada que et vaig veure em vaig quedar impressionat per la teva bellesa, i passant els dies m’he anat enamorant de la teva personalitat però tinc por de que tu no sentis el mateix que jo.

Celia no s’ho esperava que li digués aquelles paraules que li van arribar tant, va respirar profundament i li va contestar:*Jo també vaig pensar i sento el mateix que tu.

Leandre molt content li va dir: -et voldria dedicar una poesia amor meu.

Voldria...
mirar-te als ulls, cara a cara
sense buscar cap paraula;
no calen.
Que l'ànima enamorada
no necessita llenguatge.

Voldria...
sentir l'esclat de la teva sang
dins del cor,
sobre els meus polsos.
Omplir el teu ésser
amb la meva basarda,
i pam a pam, el teu cos
estimar-lo.

Voldria...
cremar-te amb el meu foc
i encendre'm amb la teva flama
i després...
fondre’ns junts.

A Celia li va encantar aquell poema expressat amb tanta il·lusió i sentiment, Leandre se li va apropar i li va fer un petó mentre tots dos tenien la ma al cor de l’altre, sentint el bateig. Entre els arbres estava Nuria veient tot el que passava per després contar-li als comptes tot el que Celia feia. Passant els dies es van continuar veient i la artesana espinant-los fins que va arribar el dia que tenien que tornar els comptes i Alem, el pare de Leandre. Leandre i Celia van preparar una gran festa de benvinguda, Nuria va aprofitar per contar-li a Raimon i Francesca tot el que havia passat aquells dies que ells estaven absents, li va demanar que anessin a un lloc privat per contar-li tota la veritat.

-Artesana: Majestat aquests dies la seva filla no sa portat tan bé com li a dit.

+Compte: Com es això? A fet algo dolent?

-Artesana: Li explico, des de que vostè va marxar la seva filla i Leandre se han enamorat i jo ho he vist amb els meus ulls.

+Compte: No pot ser!! Que es lo que ha vist?

-Artesana: Fa uns dies els vaig veure al llac més llunyà donant-se un petó i ell li va dedicar un poema.

+Compte: Ara mateix paro aquest circ i parlaré molt seriosament amb ells dos.

Al marxar tots els convidats els comptes van decidir que Leandre no s’ha propi al palau i que Celia no surti de palau fins que no compleixi la majoria d’edat.

A Celia se li ocurreix dir-li als seus pares que vingui la pintora Eva Amado a fer-li un retrat ja que estava tot el dia abuurida sense res que fer. Al arribar la pintora, Celia li dona a la seva amiga Eva una carta per a Leandre per dir-li hora, lloc i dia per fugir-se. Eva li envia la carta a Leandre, quan va arribar el dia amb l’ajut de la pintora, Celia aconsegueix escapar del palau i trobar-se amb el seu amor Leandre Alem.

Al dia següent els pares s’adonen que la seva filla no esta en palau i decideixen anar a l’església a preguntar a l’abadessa Esther Trepat, la mateixa que li va donar la filla (Celia) li van preguntar si sabia on estava, Esther feia dies que no la veia. Els pares desesperats van manar als cavallers a que la busquessin per tota la ciutat de Ilerda, pensant que li havia passat algo dolent. Al arribar la nit va aparèixer Celia i Leandre per la porta, Raimon i Francesca es van quedar sense paraules al veure’ls agafats de la ma.

Raimon: Es pot saber que fas amb aquest noi en aquestes hores de la nit i agafats de la ma?

Francesca: Moltes gracies déu meu per tornar-me-la sana i salva. On estaves filla?

Leandre: No us preocupeu estàvem junts, no deixaria que li passi  res per que estic enamorat de la seva filla i ella de mi.

Raimon: Com?? Això no pot ser possible!! Ja et vaig dir que not’apropis al meu  palau ni a lameva filla.

Francesca: Celia cap a la teva habitació ara mateix!!

Celia: No mare  jo m’aniré amb Leandre perquè l’estimo molt.

Celia s’escapa amb Leandre. Tothom es va enterar de lo que havia passat fins l’abadessa, Esther no es podia creure lo que havia succeït, va pensar anar-hi al mercat a veure si la veia i poder contar-li tota la veritat.

 Esther rondava pel mercat buscant una de les parades del pare de Leandre en la que ell atenia sempre, després de tantes voltes al fi la va encontrar juntament amb Leandre, tots dos atenent la paradeta. Es va apropar i li va dir:

Esther: Celia filleta tinc que parlar molt seriosament amb tu, podries vindre al convent quan es pongui el sol? Si us plau, es urgent.

Celia: Es clar que si, allí ens veurem.

Al passar les hores es van trobar al convent i van començar a parlar.

Celia: Que era el que em volia dir mare tan important?

Esther  lis va explicar el motiu per el que no podien estar junts.

Tots dos sorpresos amb els ulls llagrimosos van anar capa palau a demanar-li disculpes als comptes. Els comptes i els pares de Leandre van parlar i van quedar en que quan Celia compleixi la majoria d’edat es podrien casar ja que a cap dels dos l’importava que eren cosins. També van aclarir el tema de la mercadera Montse i Celia ja que era la seva mare biològica i no es coneixien, van quedar en que Montse podia anar a palau totes les vegades que volgués i passar temps amb la seva filla.

1 any després...

Va arribar el dia de l’aniversari de Celia, aquell dia era la primera vegada després de tant temps que Celia i Leandre no es veien, es van donar una abraçada molt forta i s’ho van passar molt  en la gran festa. Al acabar la festa Celia i Leandre li van dir als comptes i a la dama la data de la seva boda. 15 març de 1551 es celebraria la gran boda de la duquessa Celia Saldenia i Leandre Alem.

Encara que eren cosins i tenien dificultats per estar junts, ho van aconseguir sense importar-lis el que deia i pensava la gent, el seu amor era més fort que les critiques.

Als pocs anys els comptes van morir i ells van passar a ser comptes de la ciutat de Ilerda i totes les herències van quedar  per a Joan Alem el fill de Celia Saldenia de Alem i Leandre Alem. Així van viure molts anys.

                             

I tot això és tan veritat com que la historia s'ha acabat. I si us ha agradat, bé, i si no, també.